José Corbacho va llençar un missatge a càmara a ‘Col·lapse’ que demostra que alguna cosa està canviant a la televisió pública catalana.
Puedes leer este artículo en castellano.
Ricard Ustrell fa vint setmanes que porta el ‘Col·lapse‘ a les nits del dissabte a TV3. Tot i que l’aventura del sabadellenc va començar amb dades d’audiències discretes, de mica en mica el format ha anat agafant embranzida, consolidant-se com l’oferta líder en una de les nits més fragmentades de la setmana.
‘Col·lapse’ és una oda a la televisió dels noranta. Només cal observar una estona el programa per localitzar ràpidament referències, algunes més explícites que d’altres, a programes que van marcar un abans i un després a TV3. Des de l’ ‘Àngel Casas Show’ a ‘La cosa nostra’, d’Andreu Buenafuente, Ustrell es capfica en el late night clàssic per jugar amb les normes narratives i audiovisuals d’avui dia, generant un espai distès on l’espectador té la sensació que cada setmana el programa és diferent.
Aquest article és fruit d’adonar-me que m’he quedat somrient com un babau mirant la televisió. Un somriure d’aquells de quan xerres per Whatsapp amb la persona que t’agrada. Ha estat durant un gag del José Corbacho i el Santi Millán al plató de ‘Col·lapse’, quan reprenien els seus personatges de ‘La cosa nostra’ vint-i-tres anys després. I no és que somrigués tontament perquè senti un amor prohibit pel Santi després d’haver-lo vist en acció al famós vídeo, és més una reacció afligida per no haver format part de la bogeria que va ser la televisió d’aquella època.
«Ha tornat la tele de sempre, la que mola«, escridassava el José Corbacho mentre impartia el caos pel plató del programa produït per La Manchester. Sense que estigués planificat, Corbacho y Millán van convertir ‘Col·lapse’ en una espècie de mostra de ball, traient a ballar al mig de l’estudi a una senyora gran que hi havia entre el públic, la Palmira. La banda tocava, els actors ballaven, el públic reia i els espectadors, a les seves respectives cases, no parpellejaven perquè n’eren plenament conscients de que el guió s’havia trencat i ara podia passar qualsevol cosa.
Aquesta és la televisió que trobo a faltar, paradoxalment una televisió que els de la meva generació no hem viscut. Aquella televisió desacomplexada que donava espai a professionals capaços de sortir i tornar a entrar en el guió les vegades que fessin falta per tal de sorprendre. Professionals que no patien per cagar-la i convertir-se en virals a Twitter o carn de programa de zàping. L’humor en prime time, més o menys ximple, però humor a la fi.
A ‘Col·lapse’ passen coses. I això és quelcom que semblava que se’ns havia oblidat com es feia. El programa de l’Ustrell porta a l’Àngel Llàcer a fer un ensurt en mig d’una entrevista a la Marina Rossell, o disfressa el Raül Balam de Gloria Trevi per fer una actuació en directe. A ‘Col·lapse’ regalen un pernil a una parella que ve sovint de públic, o munten un concert de rumba catalana al voltant d’una taula a l’estil C. Tangana. Tot plegat entrevistant a personalitats molt interessants, com ara la Penélope Cruz o l’Albert Pla, la Dulceida o una monja eremita que viu sola al bosc des de fa quaranta-cinc anys. I per rematar, donant espai a la música en directe, amb Dasouza, Elena Gadel o Els Amics de les Arts.
Ver esta publicación en Instagram
Tot i això, ‘Col·lapse’ no és entreteniment en majúscules. No ho és perquè no tenen la capacitat de fer-se la pregunta més important de totes: «què passaria si…». Amb aquesta premissa de tres paraules, en Buenafuente va acabar ficant a en Corbacho a una peixera gegant amb un neoprè ple de pastilles de ‘Couldina’ enganxades per veure què passava. Quelcom banal, però que es va quedar gravat a la retina de molts espectadors. I, sincerament, penso que ara, en l’època dels estímuls constants, la sensació de no saber què passarà quan encenguem la tele és del tot determinant per l’èxit d’un programa d’entreteniment.
Les paraules del Corbacho a ‘Col·lapse’ no són fútils: «Ha tornat la tele de sempre, la que mola«. Les últimes dues dècades han estat marcades per crisis econòmiques i, conseqüentment, l’estretament del cinturó de la CCMA a causa de la baixada pressupostària per part de la Generalitat. Els programes informatius han anat guanyant el terreny de pràcticament tota la graella, reduint en alguns moments la programació de TV3 a un poti-poti de tertulians discutint per defensar els seus amos.
Ara, sembla que l’arribada del PSC al Consell de Govern de la CCMA, i la bona sintonia dels socialistes amb els republicans, ha coincidit amb una saturació de la població envers els continguts informatius. El brou de cultiu perfecte per despolititzar una mica la imatge de la cadena pública catalana i potenciar els continguts d’entreteniment. No, no obrirem aquest meló, almenys avui.
Amb la voluntat anunciada d’apostar per l’entreteniment, ara cal establir fins a quin punt la CCMA està disposada a prendre riscos. Un clar exemple és el ‘Zona Franca’, que ha tancat la paradeta a la primera de canvi per passar-se de frenada, sempre segons els que manen. No entrarem tampoc en el debat dels límits de l’humor en aquest article, però sí que crec que la tornada a la transgressió per part de TV3 ha de ser progressiva, per contradictori que sembli. Per entendre’ns: del ‘FAQS’ al ‘Zona Franca’, ha d’haver-hi més d’un ‘Col·lapse’. Perquè, a vegades, «la tele de sempre» és la més transgressora.
