El format es va estrenar aquest dimecres al prime time de TV3.
Ahir, dimecres 17 de febrer, TV3 va estrenar la nova gran aposta pel seu prime time, ‘Nexes‘, un talk-show sobre tot allò que uneix a les persones. Una premissa interessant, però que s’esvaeix en la concreció d’un format que acaba resultant fred.
A ‘Nexes’, els presentadors Mònica Terribas i Jordi Basté reben en un espai molt ampli a 100 persones anònimes, a qui conviden a situar-se ocupant els espais d’un rusc. A partir d’aquí, i en funció del tema de l’episodi (ahir, “compartir”), llencen preguntes de “sí” o “no” que obliguen els anònims a ressituar-se a un costat o un altre del rusc segons quina sigui la seva resposta. Un presentador o altre, indistintament, interactuen breument amb alguns anònims després de cada pregunta, i, en algunes de les seves històries, hi aprofundeixen asseient-se a parlar amb el o els protagonistes.
Com podria millorar el format per a ser més fidel a la seva premissa?
1. Fer-lo gravat i editat
El programa s’ha emès en fals directe per complir amb el toc de queda, però, és necessari el directe? Entenc que la intenció era fer del ‘Nexes’ un programa que interactués amb l’audiència, i que el toc de queda ha frustrat la intenció –em pregunto si no es podia haver sortejat aquesta dificultat–, però potser són més les desavantatges del directe que no pas les avantatges: el directe en un plató tant gran, amb tanta gent i amb tant moviment alenteix dramàticament el ritme. No valdria més la pena haver gravat i editat, i per tant controlat i picat el ritme i escurçat el programa? Al final, els comentaris d’espectadors a xarxes socials es produeixen igual, i no semblava que hi hagués espai al format per a que aquests comentaris intervinguin d’alguna manera en el contingut, més enllà de com a mera mostra de tuits al videowall. Vaja, que amb el directe es perd més del que es guanya.
2. Gravar-lo a un plató
Si una cosa va destacar és la fredor. L’amplitud del pavelló de la Fira de Barcelona on es va gravar, i, per tant, l’eco de les veus, la blavor de la imatge o el notable desconfort dels convidats, poc va contribuir a una peça clau: generar calidesa, familiaritat, proximitat… D’això van els nexes humans, no? De sentir-nos a prop! En aquest sentit, gravar el programa en un plató, en un entorn controlat, en un decorat més amable, abastable i televisiu, amb més fusta i menys gris, hauria ajudat
Es podrà dir, de nou, que els condicionaments a que obliga la pandèmia han jugat contra les intencions de l’equip del programa. Però, de veritat no caben 100 convidats en un plató gran de Mediapark? O de Terrassa? Potser sí, però asseguts a la grada i no passejant d’un costat a l’altre de l’escenari, fet pel qual proposo les següents solucions.
3. Reduir els convidats
4. Utilitzar la realitat augmentada
[anuncio_b30 id=1]
Cal tenir 100 persones? És complicat trobar un bon programa amb tants protagonistes. El públic necessita identificar-se! L’últim fracàs que em ve al cap, “Gran Hermano Revolution”. Puc entendre la voluntat del ‘Nexes’ de representar la societat catalana, però em pregunto si és necessari una escenificació com aquesta. Precisament, perquè posar el focus en 100 persones és una decisió que juga a la contra de baixar la mirada a l’individu, al subjecte amb qui es construeix l’empatia. I, de nou, d’això van els nexes humans, no?
Amb moltes menys persones, la feixuga escenificació del rusc es fa innecessària. I això també és positiu. La idea de que 100 persones responguin a preguntes de sí o no situant-se a un costat o un altre d’un gran escenari és estètica però no pràctica i, per tant, més enllà de l’efecte “wow” inicial, entorpeix. En l’era de la tecnologia immersiva, potser es podrien haver trobat solucions que permetessin als convidats estar asseguts a una grada i als espectadors veure la relació de forces entre els “sí” y els “no” en un espectacular gràfic en realitat augmentada. O qualsevol altre idea que, a part de ser maca, també fos pràctica.
5. Construir les històries
Però, més enllà encara de com s’escenifica la visió del món dels 100 anònims, em pregunto si el que diguin pot ser del meu interès. És clar! El món és ple d’històries apassionants, colpidores. Tots tenim coses a dir. En un programa, però, l’interès pel que algú pugui explicar s’ha de generar, i ahir el ‘Nexes’ no ho va aconseguir: els presentador saltaven de relat en relat, en un recull periodístic (en el sentit metòdic de la paraula) de testimonis. No hi havia implicació personal, ni progressió narrativa, ni temps. Un pecat, vaja, amb històries tant emotives com la del noi que se sentia culpable de la separació dels seus pares.
No hauria valgut la pena escollir les 3-4 millors històries i dedicar-li el temps i la profunditat que mereixien? Ni tant sols quan els presentadors s’asseien a parlar amb més deteniment amb alguns dels convidats es donava peu a que l’espectador s’impliqués emocionalment. Per a empatitzar cal focalització, deteniment i, sobretot, construcció del relat.
[anuncio_b30 id=1]
6. Sorprendre els convidats
La pretensió del ‘Nexes’ de parlar d’allò que ens uneix va fer que esperés trobar-me sorpreses, però no va ser així. Semblava que, entre els 100 convidats, descobriríem, i descobririen ells, nexes que ningú coneixia. Pares i fills que es retroben, persones que van superar una experiència traumàtica juntes sense saber-ho, que comparteixen un passat en comú… Si una cosa li falta a aquest programa és, sense cap dubte, l’efecte sorpresa. Què passaria si les dones que comparteixen parella ho haguessin descobert en aquell moment, en directe? De nou, així són els nexes que ens uneixen, imprevisibles.
7. Tenir un sol presentador
En un programa que aborda els nexes que uneixen a les persones, sembla lògic pensar que tenir dos presentadors històricament rivals a la ràdio era una bona idea. Però, de veritat era necessari? Potser hauria valgut més la pena un sol presentador i amb un perfil menys periodístic, precisament per reforçar la connexió de l’espectador amb els relats. Tenir dos presentadors sembla una altra idea més pensada pel cap que pel cor, i, sincerament, el format no va ajudar cap dels dos presentadors a trobar-se còmodes. Potser es podria haver fet que, almenys, cada presentador exercís un rol diferent, un més centrat en les dades de conjunt, l’altre en les històries individuals.
